Darrerament, m’han
arribat vàries experiències que em porten a escriure avui aquesta entrada.
D’una banda he tingut contacte amb algunes
persones que m’han explicat com després d’acudir al metge per una malaltia
metabòlica (ex. Diabetis 2, colesterol,...) han rebut la següent indicació: “pots
menjar de tot , però amb moderació ”. Quan m’ho han explicat, la següent
pregunta m’ha sortit de dintre al moment: “Però que vol dir menjar tot? No
t’han explicat res més?”. I la resposta que
he rebut no ha anat més enllà d’una expressió de circumstàncies.
D’altra banda, vàrem
anar a portar als nostre fill gran a la pediatra per la revisió dels quatre
anys i ens vam passar un qüestionari sobre aspectes varis de la seva salut. Us
intento transcriure la conversa:
-Doctora: El vostre
fill fa una alimentació normal?
-Què vol dir normal?
Això depèn com es miri, no?
-Doctora: Que si menja
de tot o bé fa alguna alimentació diferent: vegetarià o alguna cosa d’aquestes.
-Es pot dir que menja
de tot, si fa o no fa (era una mitja veritat, perquè només pren llet de vaca en
els iogurts, però vaig pensar que no era el moment d’obrir un debat).
Entenc que són només
anècdotes i algú podria aportar experiències viscudes en un sentit molt
diferent, però si que les trobo molt il·lustratives.
El que trobo en comú
d’aquestes dues anècdotes és que apunten a un corrent de pensament en matèria
de nutrició que podríem anomenar “menjadetotisme”.
El menjadetotisme portaria implícits varis elements:
-Atribueix un valor
positiu al “menjar de tot” sense entrar en cap altra consideració.
-No sembla especificar
mai que inclou, sinó només que no rebutja res. Podria incloure elements molt
variats com ara: un ampolla de 2 litres de coca-cola al dia, iogurts caducats, una
caixa de donuts, escarbats siberians, formigues dissecades,...
-Posa sota sospita
aquells plantejaments nutricionals que fan algun tipus d’exclusió: veganisme,
vegetarianisme, no consum de llet de
vaca, dieta sense gluten ...
-Crea un tipus de
consell mèdic que no genera “controvèrsia” , alhora que encomana al “sentit
comú” les decisions sobre la pròpia alimentació.
-Com a criteri, sembla
cercar més aviat un ajust al que és “normal” (en la campana de Gauss), que no
pas una valoració individualitzada.
-En alguns casos
neutralitza el valor que podrien tenir certs canvis en l’estil de vida i
encomana al pacient exclusivament a la sort de la teràpia farmacològica (ex. Diabetis 2).
El situa en una actitud de passivitat.
A partir, d’aquests
elements, se’m plantegen moltes preguntes: Què significa menjar de tot? Recomanar
menjar de tot és sempre el millor consell? Menjar de tot és sempre millor que
no pas restringir i limitar alguns aliments que es valorin com a negatius per
la pròpia salut? Menjar de tot és la garantia d’estar seguint una bona
alimentació? Realment podem pensar que la pròpia visió sobre que significa
menjar de tot és igual que la que poden tenir la resta de persones? Quin efecte
pot tenir en una persona amb problema de tipus metabòlic delegar la seva salut
només en l’efecte d’una medicació?
No es pot negar que el
“menjadetotisme” té un gran efecte tranquil·litzador, perquè en l’àmbit
imprecís que dibuixa, som molts els que ens hi podríem sentir acollits, sense
haver de fer-nos massa preguntes ni endinsar-nos en la selva mediàtica del món
de la nutrició. Si sortim d’aquest “menjadetotisme” potser entrarem en contacte
en tot un món d’estudis, contra-estudis i criteris dispars que abunden en el
camp de la nutrició. En les xarxes socials hi trobem una coexistència de:
pseudo-veritats institucionalitzades, exageracions del món alternatiu, creadors
interessats d’opinió, contra-informacions finançades, estudis de qualitat,
experts solvents,.... Tots aquests elements generen una espècie de
nebulosa i empatx informatiu, que fàcilment ens retorna al “menjadetotisme”
normalitzador.
L’objectiu d’aquest
article no seria tant, plantejar unes orientacions en matèria de nutrició que
superin el mejadetotisme. Més aviat,
crec que la construcció d’un criteri personal d’aquestes qüestions demana fer
un esforç important per a documentar-se i destriar el gra de la palla. En un
món en que ja no són bon refugi els gurus, ni el guardians de les veritats
institucionals, no és gens fàcil construir aquest criteri.
Dit això, recordeu
aquell acudit de l’Eugenio del pagès que cuidava el seus porcs?
Li pregunten al pagès:
-¿Oiga, usted que les
da de comer a los cerdos?
-Contesta el pagès : Yo
les doy todo lo que sobra en casa, porque siempre se lo comen todo.
-Mire yo soy inspector
de sanidad, y esto que hace no és correcto des del punto de vista sanitario.
Así que le pondremos una multa de 100.000 pesetas.
-Al dia següent un altra
persona li pregunta: ¿Escuche usted que les
da de comer a sus cerdos?
-Contesta: Mire, yo les
pongo lo mejor que tengo en casa. Un poco de caviar, unes anchoas de la
Escala,...
-Pues, lo siento mucho,
pero yo soy inspector de Unicef y con el hambre que pasa la gente en el mundo,
esto que hace es indecente. Así que le pondremos una multa de 200.000 ptas.
-Al dia següent una
tercera pesona li pregunta:
-Y usted que les da de
comer a sus cerdos?
I contesta: pues mire
yo les doy cien pesetas y que se compren lo que quieran.
Doncs això mateix.
Tenir criteri no és gens fàcil. I vosaltres mengeu de tot?
