L'AIGUA DE QUINTON : una teràpia en l'oblit o amb plena vitalitat?

La primera vegada que vaig sentir parlar de la història de René Quinton i les seves aportacions em vaig sentir molt fascinat i em vaig preguntar com era que no n’havia sentit parlar abans. L’interès d’aquesta història està no només en les aportacions de Quinton sinó també en poder entendre com evoluciona la ciència i com de vegades cau l’oblit sobre teories molt valuoses.

René Quinton va néixer el 15 de desembre de1866 a la ciutat de Chaumes-en-Brie i va morir el el 9 de juliol de 1925 a Grasse. Va destacar com a científic, fisiòleg i biòleg . Per entendre la transcendència de les seves aportacions cal anar una mica més enrere i conèixer la polèmica que s’havia donat entre les posicions de Pasteur d’una banda i Antoine  Bechamp i Claude Bernard d’un altra.

D’una forma molt resumida, podríem dir que Bechamp i Pasteur encarnaven dues posicions oposades (i/o complementàries) en relació a la malaltia. Antoine Bechamp posa el seu accent en allò que passa a la cèl·lula per a explicar la malaltia.  Si la cèl·lula es troba afectada per les toxines introduïdes a l’organisme o per l’estrès vital, aquesta es debilitaria i emmalaltirà. Claude Bernard afegeix  a la teoria de Bechamp la noció de “medi intern”, que seria l’entorn en el que es desenvolupa la cèl·lula.  Per a Pasteur en canvi l’accent està en el gèrmens. Aquests serien els causants de la malaltia i el tractament s’haurà d’orientar a aïllar l’organisme de la seva influència. Bernard i Pasteur van tenir una disputa científica al voltant de la gènesi de la malaltia, que es va acabar resolent en favor del segon.

Si pensem en l’evolució dels corrents de la medicina al llarg del segle XX, és fàcil endevinar quina d’aquestes corrents de pensament va sortir victoriosa. De fet, Pasteur va aconseguir amb el seu mètode aplicacions molt exitoses: pasteurització de la llet, eradicació de malalties com el tifus i la polio, primera vacuna contra la ràbia,... No obstant, s’atribueix a Pasteur una cita en el seu llit de mort en que reconeixia la posició dels seus oponents : “Bernard tenia raó, el germen no és res, el terreny ho és tot”.

Aquesta anècdota històrica té una important transcendència si ens fixem en quina ha estat evolució de la història de la medicina. Si comparem la medicina amb l’agricultura, podríem dir que la posició de Pasteur seria quelcom així com anar construint un coneixement al voltant de la infinitat de paràsits i agressors que poden atacar les plantes de cara a descobrir la forma de destruir-los.  En canvi Bernard i Bechamp, plantegen un model  orientat a millorar el terreny en el que creix la planta. La seva posició buscaria nodrir aquest terreny per a que la planta creixi forta i pugui defensar-se de les agressions.  Si observem, el funcionament del model farmacològic, que s’inaugura amb Pasteur, l’abordatge del terreny queda desterrat.

Per posar un exemple molt quotidià del llegat de Pasteur us parlaré d’una anècdota personal , per entendre fins a qui punt Pasteur forma part de les nostres vides. Des de ben petit, que jo vaig començar a desenvolupar un al·lèrgia als àcars  que m’ha acompanyat durant tota la vida, amb períodes de major o menor incidència.  La manera en que la meva mare tractava la meva al·lèrgia era Pasteur 100%, ja que es dedicava a mantenir una neteja escrupolosa de cara eliminar tota la pols que hi pogués haver a la casa. La veritat, és que en el meu cas no va ser mai un mètode efectiu i la meva experiència personal és que la millora del quadre ha vingut donada per altres vies.

El que vull introduir amb tot això és la noció de terreny, ja que és fonamental per entendre les aportacions posteriors de René Quinton. Aquest biòleg va fer un pas més perquè va plantejar que aquest terreny o medi intern (de Claude Bernard) en el que es trobava la cèl·lula té una composició igual a la que té l’aigua del mar. La seva hipòtesi, que després va poder contrastar, és que la cèl·lula primitiva va sorgir del mar, i que el líquid en el que es banya la cèl·lula és idèntic al líquid marí en el que es banyava originàriament. També va anticipar la noció d’oligoelement, en plantejar que l’aigua de mar disposava de tots els elements necessaris per a la vida. Investigacions actuals han corroborat, no només que l’aigua de mar conté tots els oligoelements necessaris per l’ésser humà sinó  també que la quantitat d’aquests oligoelements es troben en una proporció adequada per a que es pugui donar la seva completa absorció per l’organisme (completa bio-disponibilitat).

La proba experimental més impactant de la que es va valer Quinton va ser l’experiència amb animals. Espero que el que explico a continuació no fereixi alguna sensibilitat (la història té un final feliç). El biòleg va voler substituir el medi intern d'un gos per aigua de mar isotònica (concentració de sals igual que en els líquids corporals). Al gos de 10 kg se li extreuen 485 g de sang (tota) sense precaucions d'asèpsia i es reemplaça per una injecció de 532 cc d'aigua de mar isotònica a 23 ° en 11 minuts. La recuperació de l’animal (que van anomenar Sodium) va ser total i es relata que va acabar exhibint una major vitalitat que abans de l’experiment. Va sobreviure durant 5 anys més i va morir d’un accident. Aquesta experiència ha tingut algunes rèpliques amb un mateix resultat.

Des del punt de vista terapèutic, a partir de les troballes de Quinton es van començar a implantar a França tota una sèrie de dispensaris marins amb l’objectiu de subministrar aigua de mar per a tractar patologies diverses, especialment en el camp de la pediatria. El rotatiu Francés Intransigeant escrit al segle XX relatava:. “Què és l'aigua de mar? Es tracta d'un sèrum que no ataca cap microbi en particular, llevat que li dóna a la cèl·lula orgànica la força per lluitar contra tots els microbis que puguin crear un estat de malaltia.

És el mateix el plasma de Quinton que l’aigua de Mar?

No exactament. El plasma s’obté amb un procediment determinat: s’extreu a 10 m de profunditat en determinades àrees marines, es redueix a la isotonicitat (es baixa la concentració de sals) i es prepara en un ambient estèril, sense elevació de temperatura i sense contacte amb metalls o processos elèctrics per preservar el seu caràcter de «medi viu ».

Aquestes característiques son les que optimitzen el seu efecte terapèutic i alguns estudis mostren que realment l’aigua de mar sense aquest protocol de tractament no té la mateixa capacitat terapèutica.

Les dues presentacions que té son :

-La isotònica: proporció de sals igual a la dels líquids corporals.

-La hipertònica: proporció de sals del medi marí (superior a la dels líquids corporals)

Quines aplicacions ha tingut  el plasma de Quinton?

Originàriament va ser una teràpia molt efectiva per a tractar les patologies de principis del s.XX: el còlera infantum (intoxicació), emaciació, malalties gastrointestinals,...

Va tenir una vigència oficial durant el s.XX  que quedava recollida per exemple en el diccionari de medicina Vidal, en el que es recullen les següents indicacions :

• Nadons: gastroenteritis, toxicosis, Athrepsia, anorèxia, èczema, el tractament prenatal, prematurs.
• Adults: anèmia, debilitat, esgotament, trastorns de la senectut, els vòmits de l'embaràs, gastroenteritis, restrenyiment, disenteria, Colibacillurie, la tuberculosi pulmonar i esclerosi externa, múltiple.
• Ginecologia: les infeccions i la congestió de l'úter-vaginal.
• O.R.L-oftalmologia: Els refredats, rinitis, sinusitis, els aerosols.
• Dermatologia: èczema, urticària, psoriasi, el prúrigo. Liquen, dermatitis infectada, al·lèrgies.
• Reconstitució de volum sanguini.
• Reanimació. L'alimentació artificial.
• Canvi favorable al camp.
• Antibiòtics dissolvent.

Quines aplicacions té avui en dia?

Avui dia, després d’una època en que la teràpia va caure en l’oblit, hi ha un ressorgiment com tècnica terapèutica ja que esdevé un tractament per a diverses patologies i una tècnica complementària en d’altres: quadres de diarrea, processos de refredat, patologies gastro-intestinals, problemes dermatològics, càncer, malalties degeneratives, per optimitzar rendiment esportiu,...

Les aplicacions de l’aigua  de Quinton son una eina molt interessant de la que ens valem els naturòpates. Amb els vials de Quinton, en les seves dues formes (isotònica i hipertònica) podem corregir el terreny de cada persona, nodrint les seves cèl·lules de cara millorar diversos quadres clínics.

Serà important plantejar una pauta de tractament ajustada a les necessitats de cada persona i cada tipus de patologia i fugir de tractaments més estàndard. Alhora en cada cas, es combinarà amb altres eines naturals per oferir un tractament el més efectiu possible. El podríem situar en la línia dels tractaments de base, és a dir, aquells que serien útils a una gran diversitat de quadres i que ajuden a millorar l’eficàcia dels tractaments més específics.

El perquè de l’oblit :

És difícil d’explicar com va acabar decaient una teràpia que originàriament es va mostrar tant exitosa. En el cas de Quinton, els seus postulats continuen sent encara vàlids i no hi ha hagut evidències científiques que en qüestionin la seva vigència. Tot i així, el seu oblit sembla degut més aviat a un procés d’arraconament per un model de medicina imperant basat en la farmacologia, més centrat en teràpies més específiques i en coneixement tecnològic.

El model farmacològic, centrat sempre en la recerca del fàrmac adequat a cada patologia (més en la lògica Pasteur) sembla haver desterrat aquells procediments més generals, com el de Quinton, que aporten una millora del “terreny”, sense mirar específicament a cada malaltia.

Afortunadament, aquest darrers anys, el mètode Quinton està experimentant un ressorgiment i de vegades conviu al costat del model mèdic més convencional, en el tractament de vàries patologies, entre elles el càncer. Segurament el lloc que anirà ocupant com a mètode no tornarà a ser el del seu sorgiment, però ja té un espai important a dintre de les medicines naturals i en convivència amb la medicina oficial.

En resum, l’aigua de Quinton pot ser una bona forma de regar el nostre jardí i aconseguir un terreny fèrtil i fort en el que sigui més difícil que arreli la malaltia. L’aigua de Quinton és també un embolcall primitiu, un espai de referència, el lloc d’on vam emergir com éssers vius i on podem tornar per a recuperar la nostra vitalitat.

Com diu el poeta:

“(…)He ahí el mar
El mar abierto de par en par
He ahí el mar quebrado de repente
Para que el ojo vea el comienzo del mundo
He ahí el mar
De una ola a la otra hay el tiempo de la vida
De sus olas a mis ojos hay la distancia de la muerte (…)”

VICENTE HUIDOBRO: del poema "Monumento Al Mar"

P.D.: A efectes de fer que el text sigui entenedor, he intentat simplificar algunes qüestions. Espero que em disculpi qui consideri que hi manca alguna informació important. La seva aportació em serà útil per a enriquir aquest article.

BIBLIOGRAFIA :

-ANDRE MAHE : El Plasma de Quinton: el agua de mar, nuestro medio interno.Icària, 1999

-VICENTE HUIDOBRO: Últimos poemas, 1948.